Camins públics i oberts

Aquest diari neix amb l'objectiu de donar a coneixer la problemàtica dels camins que tenen problemes de pas, sia per les males intencions d'alguns veins, que s'els volen fer seus, sia per la deixadesa municipal, que ho permet. Podeu contacta-nos a l'adreça publics.i.oberts@gmail.com

Denuncia per una llicència d'obres concedida il.legalment a dins ANEI

camins | 28 Octubre, 2008 22:57 |

Amics,

una de les entitats integrants de la Plataforma, ha presentat avui al registre general de l'Ajuntament de Manacor una nova denuncia contra els propietaris de Es Fangar, l'emblemàtica finca que a travers de diverses societats interposades ( Bonarms SA, Alkafrada SL, EORUS 2001 SL i altres)  ) va adquirir fa uns anys el multimilionari alemany Peter Eisenmann.

Desde la compra de la finca per els alemanys, varen començar les presions per impedir el pas per els camins púbics que travessen i xapen la propietat, i el que segons els propietaris era un simple desig d'intimitat, vists els fets, cada vegada és mes clar que en el fons es tractava d'una estratègia perfectament estudiada per impedir que es poguesin veure la gran quantitat d'obres il.legals que s'estan fent a la finca.

Amb l'actual situació, donades les nombroses irregularitats, ens demanam fins quan l'Ajuntament de Manacor restarà passiu davant infraccions urbanístiques a dins zones protegides?

On son les ganes d'esbucar edificis il.legals que fa algun temps va manifestar a la premsa el regidor d'urbanisme?

"En Joan Miquel Monjo, amb DNI núm. 42993716T, com a president i en representació d'ADIM, Associació per a la Defensa dels Itineraris de Mallorca, amb CIF G07794118 i domicili, a efectes de notificacions, al Carrer Pius XII, 16, de Manacor (Mallorca),

De la millor manera que procedesqui en DRET, vénc a formular la següent
 
S O L · L I C I T U D

L’article 102 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, del Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú estableix que les Administracions públiques podran promoure, d’ofici i en qualsevol moment, la revisió dels actes administratius que hagin dictat, en base als supòsits de nul·litat de l’article 62.1 de la mateixa llei. Entre aquests supòsits de nul·litat hi ha els dictats per l’Administració pública, de forma expressa o presumpta, que són contraris a l’ordenament jurídic i pels quals s’adquireixen drets o facultats amb mancança dels requisits essencials per a aquesta adquisició, o els que s’hagin establert com a tals a una disposició de rang legal.

Amb aquest escrit se sol·licita a l’Ajuntament de Manacor que declari la nul·litat de ple dret de la llicència urbanística municipal concedida el mes d’octubre de 2003 en favor de BONARMS, S.A. per a l’execució d’obres al polígon 22, parcel·la 339, segons projecte d’execució aprovat el mes de febrer de 2005, a la finca ES FANGAR, al lloc conegut com ES TORRENT DE SES PIQUES, situat dins l’ÀREA NATURAL D’ESPECIAL INTERÈS núm. 33, i que han permès l’edificació d’un habitatge residencial en sòl rústic protegit. Aquesta sol·licitud es presenta a l’empara de l’article 62.1.f) de la Llei 30/1992, ja que s’entén que l’Ajuntament de Manacor ha dictat un acte de concessió de llicència contrari a l’ordenament jurídic i que ha possibilitat l’obtenció de drets i facultats sense que s’hagin previst tots els requisits; i també a l’empara de l’article 62.1.g) de la mateixa llei, atès que la Llei de disciplina urbanística, en el seu article 7.7, estableix que «seran nul·les de ple dret les llicències concedides sense els preceptius tràmits d’informació o sense acord de la Comissió Insular d’Urbanisme quan així ho estableixi la normativa vigent». I tot, tenint en compte els següents antecedents i fonaments:

La llicència urbanística és un acte reglat i regulat per la Llei 10/1990, de 23 d’octubre, de disciplina urbanística. L’article 2 d’aquesta llei estableix que estaran subjectes a llicència prèvia, sense perjudici d’altres autoritzacions que hi siguin procedents, les obres de construcció d’edificacions i instal·lacions de totes les classes de nova planta, i també les obres d’ampliació, modificació o reforma que afectin l’estructura, l’aspecte exterior o la disposició interior d’edificis i instal·lacions de totes les classes. Pel que fa a aquests tipus de llicència en el sòl rústic, la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic de les Illes Balears estableix el següent:

 «Art. 20.3. Quan una activitat relacionada amb les actuacions a què es refereixen els punts 1 i 2 anteriors comporti la modificació pel que fa a la naturalesa o característiques de l’ús actual dels terrenys, de les edificacions o de les instal·lacions, s’haurà de sotmetre, per a l’autorització, als requisits i procediments definits per a les que suposen noves edificacions. S’estimarà que concorre tal supòsit, a més de quan així s’especifiqui, quan es dotin els terrenys, edificis i instal·lacions de característiques, dependències o serveis impropis de l’ús actual».

«Art. 20.4. Les actuacions que suposin la construcció d’edificacions o instal·lacions de nova planta se sotmetran, per a l’autorització, no només als requisits i procediments establerts per la normativa general reguladora dels usos, obres i activitats, sinó també als definits en aquesta llei, segons l’ús al qual es vinculin i d’acord amb allò que disposa el títol IV».

En base a aquests articles de la llei del sòl rústic ens trobam que en el cas de la llicència urbanística que ens ocupa, el xalet o habitatge unifamiliar aïllat que s’ha construït al costat del camí del torrent de ses Piques, a la finca des Fangar, s’ha realitzat en base a un projecte que el titular ha anomenat «de reforma i consolidació» d’habitatge existent, però que en realitat no s’ha produït tal reforma o consolidació sinó que el que s’ha fet ha estat l’edificació d’un habitatge de nova planta i la implantació d’un nou ús sobre el terreny i sobre unes ruïnes. Per tant, en la tramitació administrativa d’aquesta llicència s’ha tractat el projecte com una reforma d’un habitatge existent i en ús, cosa per la qual únicament s’ha complimentat el tràmit previst a la llei de disciplina urbanística per a les llicències d’obres d’ampliació, modificació o reforma. En realitat, però, s’havia de considerar aquest cas com un acte de nova implantació d’un ús d’habitatge sobre el terreny i afectat pels punts 3 i 4 de l’article 20 de la llei del sòl rústic, a més de veure’s afectat, també, per l’article 36 de la mateixa llei, referent a l’autorització d’activitats relacionades amb l’ús d’habitatge unifamiliar.

Per il·lustrar l’anterior, s’adjunta una part del full 725-I-2-2, del Mapa Topogràfic Balear de 1995, a escala 1/5000, del Govern de les Illes Balears. El mapa topogràfic s’ha elaborat a partir de la restitució fotogramètrica de la fotografia aèria. S’hi observa que en el punt on s’hi ha construït la vivenda aïllada del camí del torrent de ses Piques només hi ha una construcció amb el lema «RUÏNES». No ens centrarem a definir jurídicament i arquitectònicament aquesta paraula, però en tot cas podem afirmar que una edificació en estat de ruïna ha perdut l’ús que en algun moment va tenir, i que les condicions d’habitabilitat, en el moment anterior a la transformació, eren nul·les.

 Igualment, s’adjunta l’ortofotomapa de l’any 2002, i fotografia aèria del 2004 per a aquest lloc determinat. Les imatges són de SITIBSA (Serveis d’Informació Territorial de les Illes Balears), del Govern de les Illes Balears. En ambdues fotografies s’hi observa una construcció rectangular en forma d’edifici, amb quatre parets exteriors i dos aiguavessos, sense que es pugui precisar l’altura d’aquestes parets i l’estat en què es troben. Tot i això, es pot afirmar que la construcció es troba en estat de ruïna, atesa la manca de sostre o de coberta, cosa que ve a confirmar la pèrdua de l’ús i la manca d’habitabilitat en el moment de la fotografia, anterior a la transformació duita a terme arran de la llicència concedida.

Ens trobam davant un cas d’implantació d’un ús urbanístic en una edificació en estat de ruïna o que ha perdut l’ús que havia tengut. Segons la llei del sòl rústic, la implantació de l’ús d’habitatge en aquesta edificació en estat de ruïna, obliga a sotmetre’s al tràmit d’intervenció i autorització per part de l’organisme supramunicipal, ja que el que s’ha fet és la implantació d’un nou ús sobre el terreny, impropi del que tenia abans de la transformació, i també sobre l’edificació, pràcticament desapareguda. És un supòsit al qual s’hi refereix la frase final de l’article 20.3 de la mencionada llei del sòl rústic: «S’estimarà que concorre tal supòsit, a més de quan així s’especifiqui, quan es dotin els terrenys, edificis i instal·lacions de característiques, dependències o serveis impropis de l’ús ACTUAL». Cosa que ha de suposar començar de bell nou i que sigui aplicable el procediment exigible per a una edificació de nova planta.

La jurisprudència del Tribunal Suprem, a la seva sentència de 24 de gener de 2001, considera que, una vegada que s’ha acreditat que l’edificació preexistent ha desaparegut, o per la manca de condicions d’habitabilitat, l’actuació s’ha de subjectar per tant al procediment establert per a l’autorització de nous habitatges. En aquest cas, la reimplantació de l’ús d’habitatge requeria incardinar tot procediment d’autorització amb l’article 36 de la llei del sòl rústic, que regula les activitats relacionades amb l’ús d’habitatge aïllat, i per tant, prèviament a la llicència municipal, calia el dictamen del Consell Insular respecte del compliment de parcel·la mínima i aprofitament màxim del projecte. El concepte de reconstrucció s’ha d’assimilar, doncs, al d’implantació d’una edificació de nova planta, o com a mínim al de canvi d’ús, que se subjecta al mateix procediment, en tant que unes edificacions en estat de ruïna han perdut qualsevol ús.

 Una altra sentència d’aquest Tribunal, de 29 de març de 2001, considera que els casos de reconstrucció d’una edificació destinada a habitatge, per damunt de la denominació que li pugui atorgar el projecte (reforma, ampliació, consolidació...), si consisteix en una autèntica reconstrucció, la llicència municipal s’ha de subjectar necessàriament a la prèvia possessió de l’autorització de l’òrgan autonòmic en sòl no urbanitzable. Així mateix, una sentència del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 2 de Palma, 218/2004, estableix que, en aquest casos, el problema radica en si les ruïnes sobre les quals es pretén la «rehabilitació» estan destinades a un ús EFECTIU d’habitatge. Diu aquest Jutjat que en un moment donat de la història, les ruïnes constituïren una edificació amb aquest ús, però que si hagués desaparegut aquest ús i actualment fos inexistent i completament impossible la reforma davant l’estat de l’edificació, pel seu deteriorament complet i absolut, resulta irrebatible que la dita situació de ruïna exigeix, en definitiva, la construcció d’un nou habitatge i no una rehabilitació.

En aquests cas, per aclarir les definicions d’edificació i rehabilitació s’ha d’acudir a la Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’ordenació de l’edificació, que estableix que s’ha d’estar al que són realment les actuacions que es duen a terme i no al nom que se li assigni per part de l’interessat. Així, ens trobam realment davant una actuació que en definitiva suposa una reconstrucció o una reimplantació d’un ús desaparegut. Com a conseqüència de l’anterior, el que hi ha darrere un projecte de reconstrucció determinat no deixa de ser en definitiva una edificació de nova planta, per molt que s’hagi situat físicament en el mateix lloc i hagi conservat algun element físic de l’antiga.

 
Emperò, en aquest cas de l’habitatge aïllat del camí del torrent de ses Piques, si l’ús que es volia implantar resultava prohibit pel planejament urbanístic general o normativa superior, l’actuació de reconstrucció havia de resultar inviable. Efectivament, la qualificació concreta del sòl rústic en aquest indret determinat com a sòl rústic protegit feia inviable la reconstrucció i la reimplantació d’aquest ús sobre el terreny i sobre les ruïnes existents, ja que la implantació de l’ús d’habitatge unifamiliar aïllat a les ÀREES NATURALS D’ESPECIAL INTERÈS de les Illes Balears no està permesa, tenint en compte la prohibició d’aquest ús que va introduir la Llei 9/1999, de 6 d’octubre, de mesures cautelars i d’emergència relatives a l’ordenació del territori i l’urbanisme a les Illes Balears, que modificà la Matriu d’Ordenació del Sòl Rústic de la Llei 6/1999, de 3 d’abril, de les Directrius d’Ordenació Territorial de les Illes Balears.

Per tot allò exposat anteriorment, es pot afirmar que ens trobam davant un cas de modificació o canvi d’un ús que no estava ACTIU en el moment d’escometre la transformació. Però a més, en el moment en què hi va estar, aquest no era el d’habitatge sinó l’agropecuari. Per il·lustrar això, s’adjunta part d’una còpia del «PLANO DEL PREDIO EL PUIG DE LANÁ, DEL TÉRMINO DE MANACOR, DIVIDIDO EN LOTES, PROPIEDAD DE D. GASPAR BONNIN MIRÓ». Es tracta del projecte de parcel·lació de la finca del Puig de l’Anar, que va presentar a l’Ajuntament de Manacor l’any 1920 el seu propietari. L’ajuntament aprovà aquesta parcel·lació el 18 d’agost de 1920. La importància d’aquest document gràfic per al cas que ens ocupa ve determinada perquè en l’elaboració del plànol de parcel·lació s’hi varen reflectir alguns elements planimètrics, topogràfics i físics, que quedaven inclosos a la parcel·lació, i altres elements de la mateixa naturalesa a fora dels límits de la finca del Puig de l’Anar. S’hi aprecien les parets de límit entre el Puig de l’Anar i s’Espinagar, la trama de camins, el límit sud amb la finca de sa Plana, les cases del Puig de l’Anar, els puigs de l’Àguila i Xoriguer, la carretera de Felanitx al Port de Felanitx, i una boval dins la finca des Fangar, al lloc conegut com a torrent de ses Piques, que coincideix amb el lloc on s’hi ha construït el xalet residencial objecte d’aquest escrit. Aquest document demostra que l’edifici era una boval (ús agrícola i ramader) i no una casa tradicional mallorquina (ús d’habitatge). La definició de boval, que a Manacor perd la «v» intervocàlica, la trobam al Diccionari Alcover Moll, com un «estable on s’arreceren els bous per menjar i dormir. Modernament es diu boval de tot estable gran de fora vila, no només per bous sinó també per ovelles, egües i altre bestiar».

 Així doncs, es donen les condicions per afirmar que estam davant d’un canvi d’ús d’una edificació existent en estat de ruïna, i que anteriorment havia estat destinada a l’ús agropecuari, i per tant l’expedient de llicència urbanística havia de preveure els requisits que estableix el mencionat article 20.3 de la llei del sòl rústic pel que fa a la naturalesa o característiques de l’ús actual dels terrenys, de les edificacions o de les instal·lacions. D’aquesta manera, s’havia de sotmetre, per a l’autorització, als requisits i procediments definits per a les que suposen noves edificacions, a més de tenir en compte els condicionants i les limitacions de la normativa territorial i urbanística ja mencionada, que impossibilitaven la implantació de l’ús d’habitatge dins els terrenys qualificats com a Àrea Natural d’Especial Interès. No es pot pervertir el concepte d’«habitació» atribuint la idea d’habitatge a aquelles antigues edificacions d’un ús puntual i temporal d’aixopluc, com pugui ser aquesta boval, on realment no es practicava l’ús residencial sinó el de magatzem d’eines, sestadors per al bestiar, i on puntualment s’hi podia cuinar i dormir. Entenem que si l’edifici destinat a un ús agropecuari existent (tot i que aquest no és el cas ja que, com s’ha dit, l’edifici es trobava en ruïna) canvia d’ús, i s’implanta un nou ús d’habitatge, ens trobarem clarament davant la necessitat que es tramiti l’expedient com a habitatge de nova planta i que siguin exigibles els requisits, procediments, condicionants i limitacions que amb caràcter general s’hi exigesquin.

 Així les coses, entenem que la llicència s’ha atorgat sense tenir en compte tots els requisits essencials i que resulta antijurídic que una boval en estat de ruïna sigui transmissora d’uns drets edificatoris d’un xalet residencial en un espai catalogat com a Àrea Natural d’Especial Interès per la normativa territorial i urbanística. D’aquesta manera se SOL·LICITA que, d’acord amb l’article 102 de la Llei 30/1992, del Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, que regula la revisió dels actes administratius per part de l’Administració, i d’acord amb els punts f) i g) de l’article 62.1 de la mateixa llei, que regulen els dos tipus d’actes administratius nuls de ple dret exposats més amunt, es declari la nul·litat de ple dret d’aquesta llicència urbanística a través dels tràmits administratius que siguin oportuns, tot tenint en compte el que s’estableix a l’article 74 de la Llei de disciplina urbanística sobre la no prescripció de les infraccions urbanístiques que s’hagin pogut cometre en aquest cas concret sobre sòl rústic protegit, així com la no prescripció de les activitats realitzades en base a llicències que hagin pogut infringir la zonificació i els usos urbanístics en una Àrea Natural d’Especial Interès.

Així mateix, se SOL·LICITA que, d’acord amb l’article 7.7 de la Llei de disciplina urbanística, es declari que la llicència no produeix cap efecte, i que s’apliquin les mesures de protecció i defensa de la legalitat urbanística previstes per als actes sense llicència, amb formulació de proposta de demolició d’allò construït, sense perjudici de les sancions pecuniàries que siguin procedents.

Atentament,

Sgt. Joan Miquel Monjo

Manacor, 27 d’octubre de 2008

SR. BATLE DE IL·LUSTRÍSSIM AJUNTAMENT DE MANACOR"

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb